.png)
La informació que es mostra a continuació és la versió en valencià dels panells informatius, els rètols de les invencions mecàniques i les línies de temps que trobaràs en aquesta exposició. Aquesta informació segueix l'ordre del recorregut pel museu.
Navegació:
Accedeix a qualsevol secció mitjançant el menú que apareix a continuació o desplaçant-te cap amunt o cap avall al teu dispositiu mòbil.
La fletxa cap amunt que apareix al final de cada secció et portarà de tornada al menú superior.
Grande Experiences: Creadors i productors de Leonardo da Vinci: 500 anys de geni
Grande Experiences és líder mundial en la creació, disseny, producció, promoció i instal·lació d'exposicions a gran escala i experiències culturals immersives. Coneguts per combinar a la perfecció l'entreteniment i l'educació, la nostra prestigiosa cartera inclou les exposicions lloades internacionalment Van Gogh Alive, Monet & Friends Alive, Dalí Alive, Leonardo da Vinci – 500 Years of Genius, Connection, i Street Art Alive, totes elles reconegudes per la seua narrativa captivadora i presentació innovadora.
Tenim un historial inigualable d'exhibició de les nostres exposicions i experiències en més de 275 ocasions i 200 ciutats, i transcendim les barreres lingüístiques i geogràfiques amb exposicions en 34 idiomes i 6 continents que han arribat a un públic de més de 25 milions de persones.
Amb seu a Melbourne, Australia, Grande Experiences compta amb presència global, amb oficines satèl·lit situades estratègicament al Regne Unit i a Itàlia. A banda del nostre departament d'experiències itinerants, ens enorgulleix ser els propietaris i gestors de THE LUME Melbourne, la galeria d'art immersiu més gran del món, així com del Museu Leonardo da Vinci, situat en la prestigiosa Piazza del Popolo, al centre de Roma. A més, Grande col·labora amb The Indianapolis Museum of Art, Newfields, amb THE LUME Indianapolis.
Leonardo da Vinci – 500 anys de geni: L'experiència
Embarca't en un viatge a l'extraordinària ment de Leonardo da Vinci i inspira't en la seua indestructible obstinació per conéixer tot allò que pot ser conegut.
Amb la naturalesa com a musa, els quaderns de Leonardo estan plens d'agudes observacions, estudis anatòmics i esbossos detallats. Des del reflex de la llum, a la manera en què es projecten les ombres i com la perspectiva dona forma a la realitat. Les seues tècniques artístiques per captar la naturalesa van ser revolucionàries.
Aquest nivell de detall i coneixement va donar vida a les seues obres mestres, com es pot comprovar a l'emblemàtic Sant Sopar i la Mona Lisa. La seua convicció en la connexió entre l'art i la ciència va suposar un punt d'inflexió en l'art del retrat i més enllà.
D'artista a innovador, la ment curiosa de Leonardo es va atrevir a anar més enllà del seu art. Les meticuloses disseccions del cos humà van oferir una visió sense precedents de l'anatomia. Els enginyosos dissenys de màquines voladores, els models d'enginyeria i molts més ens revelen una ment que va més enllà de la imaginació.
Endinsa't en el Renaixement i descobreix com Leonardo va relacionar-se amb mecenes poderosos i influents, com la família Mèdici i Ludovico Sforza de Milà. Fes-te una idea de la pugna entre la llibertat creativa i les exigències dels benefactors per a entendre els reptes als quals es va enfrontar un visionari durant aquesta època tan extraordinària com revolucionària.
Leonardo da Vinci: 500 anys de geni és un homenatge a la insaciable curiositat de Leonardo da Vinci. De la naturalesa a l'art, de la innovació a la inspiració i a les aportacions sense parangó que continuen captivant el públic.
Leonardo da Vinci
1452-1519
Nascut a Anchiano, prop de la ciutat toscana de Vinci, el 15 d'abril de 1452, Leonardo era el fill il·legítim d'un notari, Ser Piero, i d'una llauradora, Caterina, motiu pel qual no va rebre una educació formal, sinó que va aprendre mitjançant l'observació.
Leonardo va viure amb el seu pare i la seua madrastra fins als catorze anys, edat a la qual es va convertir en aprenent d'Andrea de'Cioni, conegut com a Verrochio, un dels artistes florentins més apreciats de l'època.
Al taller de Verrochio, Leonardo va perfeccionar les seues habilitats en companyia d'altres pintors com Perugino i Botticelli. Estudiós de la llum i les ombres, Leonardo va projectar múltiples fonts de llum sobre rostres i objectes per recrear el que veia en la naturalesa.
La seua gran curiositat per la naturalesa es va manifestar en tota mena de disciplines artístiques, i va emprar les observacions científiques per a enriquir els seus quadres i escultures, que mostraven un grau de precisió i exactitud extraordinari.
Quan Leonardo pinta El Baptisme de Crist, en el que es pot veure un àngel jove sostenint la túnica de Jesús, Verrochio es meravella de la profunditat i el color de la tècnica a l'oli de Leonardo. El talent del seu jove pupil era innegable.
Leonardo crearia algunes de les obres d'art més cèlebres del món. La Mona Lisa, El Sant Sopar, Dama amb un ermini, La Verge de les roques (dos versions) i la polèmica Salvator Mundi, l'obra més cara de la història, que es va subhastar en 2017 per més de 450 milions USD.
Leonardo també va ser un estrateg militar i va inventar el predecessor del tanc militar, una ballesta gegant, una metralladora multidireccional, la bala, els ponts militars i molt més.
Va somiar la «ciutat ideal» amb un entorn saludable que lliuraria al món de la pesta. Va presagiar la invenció de l'automòbil, millorar els sistemes de coixinets i d'engranatges i va fer un esbós del mecanisme d'un robot.
Alt i ben plantat, esquerrà, possiblement vegetarià i pacifista, amb preferència per la companyia dels homes i poc religiós, els relats històrics sobre Leonardo dibuixen una persona única.
.svg)
"Tot moviment, per xicotet que siga, d'un objecte a l'espai es manté gràcies al seu impuls".
"Per què l'ull veu més clarament quan estem adormits que la imaginació quan estem desperts?"
"La senzillesa és la màxima sofisticació".
"La naturalesa mai contravé les seues lleis".
"L'artista veu el que uns altres només albiren".
"El pitjor engany que pateixen els homes és de les seues opinions".
"El coneixement universal és possible".
"L'aprenentatge mai no cansa la ment".
.svg)
Còdexs
La majoria de les notes manuscrites de Leonardo i els esbossos de les observacions que va fer estan enquadernats en manuscrits anomenats còdexs. Ens han arribat unes 7.200 pàgines d'un total aproximat de 25.000.
Leonardo rarament datava les pàgines i l'ordre d'aquestes s'ha perdut en gran part. Després de la seua mort, els quaderns van ser legats al seu aprenent favorit, Francesco Melzi, que en va conservar la majoria i els va custodiar fins a la seua mort el 1579.
A finals del segle XVI, molts dels quaderns conservats van passar a mans de Pompeo Leoni, un escultor de la cort del rei d'Espanya. Aquests quaderns es van desmuntar i les pàgines més interessants es van vendre o reorganitzar. Pompeo Leoni intentà organitzar-les per matèries, un esforç digne d'admiració, però que desafortunadament va alterar l'ordre original de les pàgines, aspecte que podria haver sigut clau per a entendre la forma de pensar de Leonardo.
Cadascun dels nous llibres creats mitjançant aquest procés es coneix hui en dia com a còdex. Amb el temps, la majoria dels deu còdexs de Leonardo coneguts han acabat en diferents museus, arxius o biblioteques del món, i només un d'ells està en mans privades. Fins a 1966 es desconeixia l'existència de dos d'aquests còdexs, que van ser descoberts per casualitat a la Biblioteca Nacional de Madrid.
Còdex Arundel
Aquesta col·lecció, que inclou un manuscrit en paper enquadernat en pell marroquina, es conserva a la Biblioteca Britànica de Londres. Conté 238 pàgines de diferents mides que han sigut retallades i extretes d'altres manuscrits. La majoria de les pàgines poden datar-se entre 1480 i 1518. Les notes abasten una gran varietat de temes, entre d'altres la geometria, les unitats de mesura i l'arquitectura. Entre les pàgines hi ha notes relacionades amb la residència real de Francesc I a Romorantin, França.
Còdex Ashburnham
Aquests dos manuscrits enquadernats en cartó, conservats a l'Institut de França, a París, contenen pàgines sostretes dels còdexs A i B durant el segle XIX i venudes posteriorment a Lord Ashburnham. Les col·leccions inclouen principalment estudis pictòrics i esbossos diversos que suposadament Leonardo va dibuixar entre 1489 i 1492. La segona part està dedicada exclusivament a la pintura.
Còdex Atlàntic
Aquest còdex, conservat a la Biblioteca Ambrosiana de Milà abasta tota la carrera de Leonardo, de 1478 fins a 1519. Actualment, consta de dotze volums enquadernats en pell que contenen 1.119 pàgines de diferents mides. En aquests volums es tracten diferents disciplines, com les matemàtiques, la geometria, l'astronomia, la botànica, la zoologia i les arts militars. El nom "Còdex Atlàntic" té el seu origen en la disposició original de totes les pàgines en un únic volum de grans dimensions, similar a un atles. El Còdex Atlàntic es va crear cap a finals del segle XVI, quan l'escultor Pompeo Leoni desmuntà els manuscrits originals de Leonardo separant els dibuixos científics i tècnics del Còdex Atlàntic dels relacionats amb la naturalesa i l'anatomia que hui en dia estan escampats per altres còdexs, principalment a la col·lecció Royal Windsor.
Còdex Forster
Aquests manuscrits en paper enquadernats en pergamí es conserven en el Victoria and Albert Museum de Londres. Els manuscrits s'anomenen Forster I (dos parts, una realitzada entre 1487 i 1490 i altra en 1505), Forster II (1495-1497) i Forster III (1490-1496). Aquests inclouen estudis sobre geometria, unitats de mesura i màquines hidràuliques.
Còdexs de l'Institut de França Els còdexs conservats a l'Institut de França, a París, contenen dotze manuscrits en paper classificats de la A a la M, i enquadernats en pergamí, pell i cartó. Són de mides molt diferents, i oscil·len entre aproximadament un A7 (10 x 7 cm del còdex M) i un A4 (31 x 22 cm del còdex C). Abasten una àmplia gamma de temes, com l'art militar, l'òptica, la geometria, el vol dels ocells i la hidràulica. S'estima que la majoria de les pàgines daten de 1492 a 1516.
Còdex Leicester
Aquest manuscrit en paper enquadernat en pell va ser adquirit per Bill Gates el 1995. Inclou 64 pàgines, dedicades principalment a estudis sobre hidràulica i el moviment de l'aigua, tot i que també inclou estudis de geologia i astronomia. Els manuscrits poden datar-se entre el 1504 i 1506.
Còdex "sobre el vol dels ocells"
Conservat a la Biblioteca Reial de Torí, aquesta col·lecció inclou dèsset de les díhuit pàgines originals en què Leonardo analitza metòdicament el vol dels ocells, prestant especial atenció als mecanismes de vol així com a la resistència de l'aire, els vents i els corrents. Les pàgines poden datar-se aproximadament en 1505.
Els Còdexs Madrid
Aquests dos manuscrits enquadernats en pell marroquina van ser descoberts en la Biblioteca Nacional de Madrid el 1966 després d'anys amagats. Per a facilitar la identificació, se'ls va anomenar Madrid I i Madrid II. Madrid I conté 192 pàgines redactades entre 1490 i 1496 i centrades principalment en la mecànica. Madrid II està dedicat principalment a estudis de geometria i pot datar-se entre 1503 i 1505.
Còdex Trivulzianus
Aquest còdex, conservat a la Biblioteca Trivulziana del Castell Sforza a Milà conté estudis sobre arquitectura i temes religiosos, així com nombroses pàgines que demostren els esforços de Leonardo per millorar la seua educació literària. Només es conserven 55 de les 62 pàgines originals, la majoria datades entre 1487 i 1490.
Windsor Folios
Conservats en la Royal Collection del Castell de Windsor, aquests folis inclouen aproximadament 234 pàgines sense enquadernar que contenen gairebé 600 dibuixos de diferents mides, realitzats entre 1478 i 1518. La temàtica d'aquests dibuixos abasta temes com l'anatomia, la geografia, la cartografia, estudis de cavalls i fins i tot caricatures.
Excel·lència en enginyeria
Fascinat per l'òptica, Leonardo va dissenyar "espills ardents" que podien concentrar la llum del sol per fondre metalls. No es va limitar a utilitzar al seu art les observacions sobre el comportament de la llum, també va assentar les bases de futurs descobriments.
Dirigint la seua visió artística al funcionament de les màquines ordinàries, Leonardo va analitzar el seu funcionament i va plasmar les seues conclusions en detallats dibuixos de mecanismes que es consideren obres d'art. Alguns esbossos són refinats i capturen l'essència dels artefactes, mentre que d'altres són més ràpids i toscs i es centren únicament en la part mecànica. Uns apunts atropellats acompanyen les seues observacions i idees sobre les possibilitats d'ús de la màquina.
L'interés inalterable per la mecànica i la recerca incessant de la perfecció van ser constants al llarg de la seua vida.
Leonardo va dissenyar màquines d'ús civil, com polispasts per alçar materials pesats, maquinària tèxtil, grues, perforadores, maquinària d'obres i excavadores, tot amb la idea d'agilitzar les operacions tedioses.
"Hi ha tres classes de persones: les que veuen, les que veuen si se'ls ensenya, les que no veuen".
– Leonardo da Vinci
.svg)
Odòmetre
Aquest odòmetre mesura distàncies. El disseny de Leonardo té l'aspecte d'una carreta amb engranatges enganxats. Cada vegada que la roda de la carreta fa una volta sencera, mou una mossa a la roda vertical més xicoteta.
La roda horitzontal es mou una mossa i deixa caure una pedreta o una bola de fusta per un xicotet forat fins a una caixa. Pots conéixer la distància recorreguda comptant les pedretes o les boles de la caixa i multiplicant-la per la circumferència de la roda. Aquest disseny és una versió d'un instrument ideat per l'arquitecte i enginyer romà Vitruvius.
Carro accionat per maneta
Aquest disseny (situat a la part superior del foli) transmet el moviment de l'eix fins al carro. Quan es fa girar la maneta, l'engranatge mou i engrana un pinyó, que impulsa l'eix cap a la roda.
Només una roda rep l'impuls, cosa que permet que l'altra roda gire a una velocitat distinta quan el carro gira.
El diferencial dels vehicles actuals té la mateixa funció.
Carro autopropulsat
El carro autopropulsat de Leonardo da Vinci fou un invent revolucionari i és considerat un dels primers dissenys de vehicle mecanitzat.
Dissenyat en principi per a una producció teatral a Milà, el disseny d'un vehicle paregut a un carro estava propulsat per un conjunt complex de molles, engranatges i mecanismes, i podia moure's sol. El vehicle podia moure's en línia recta o traçant una corba, i les rodes del darrere estaven equipades amb diferents engranatges que els permetien rodar de forma independent.
Els dissenys de vehicles de Leonardo assentaren les bases dels avanços en enginyeria automobilística, i influïren en el desenvolupament dels vehicles moderns segles més tard.
Màquina per alçar columnes
Es tracta d'una versió simple d'una màquina per alçar pilars i puntals. Leonardo es basà en dissenys més antics de l'enginyer italià Francesco Martini, entre d'altres.
La base del pilar es col·loca sobre una carreta amb dos rodes que pot estirar-se amb una corda, tant en línia recta (horitzontal) com en angle (oblic).
La corda horitzontal, enrotllada al voltant d'una corriola connectada a un cabestrant, requereix menys esforç perquè la fricció es manté constant mentre s'alça el pilar. En canvi, si utilitzes una corda obliqua, la força necessària per a alçar el pilar va augmentant i, quan ja quasi cau dret, tot el pes del pilar cau sobre la corda.
La ciutat ideal
La pesta de 1484 es va estendre ràpidament pels carrers vells, estrets, obscurs i plens de gent de moltes ciutats italianes. En acabar, molts arquitectes van buscar maneres de millorar les ciutats per fer-les més saludables i espaioses.
Leonardo imaginà una ciutat de diferents alçades, amb habitatges disposats en angles rectes a carrers amplis, edificis de diversos pisos i canals navegables que connectaren la ciutat amb la mar. Algunes d'aquestes, amb les seues columnates arquejades, evoquen l'arquitectura clàssica.
Bicicleta
Tot i que Leonardo va dissenyar i fer esbossos de màquines de propulsió humana, en particular dissenys pareguts a bicicletes, el descobriment d'aquest dibuix entre els papers de Leonardo va provocar controvèrsia.
Els treballs de restauració del Còdex Atlàntic que es van dur a terme la dècada de 1960 indicaren que el dibuix és probablement un engany i que Leonardo no inventà la bicicleta com a tal.
A més a més, les gruixudes línies succeeix negres de Leonardo solen poder veure's al revés de la fulla, cosa que no succeeix, en concret, amb els esbossos de les parts de la bicicleta. L'esbós es va realitzar amb grafit, element que no es descobrí fins dècades després de la mort de Leonardo.
Pare de l'aviació
Mitjançant una anàlisi en profunditat del patró de vol dels ocells i les rates penades, acompanyat d'un estudi detallat de la seua anatomia, Leonardo va replicar el moviment d'aquestes criatures aèries ajudat de maquinària.
Davant el fet que els éssers humans, amb menys d'una quarta part de la massa muscular d'un ocell als braços i el tòrax, no podien volar per imitació directa, Leonardo va centrar la seua atenció a entendre el vent, en particular la velocitat i com utilitzar els corrents per assolir altituds significatives.
Les idees visionàries de Leonardo van assentar les bases de la miríada de màquines voladores que caracteritzen l'aerodinàmica moderna, des dels planadors fins als avions, passant pels helicòpters i els paracaigudes, tots els quals troben ressò en l'era actual de l'aviació.
"Hi haurà ales! Si el triomf no és meu, serà d'un altre".
– Leonardo da Vinci
Planador
Aquest disseny aeri es basa en el moviment de les ales d'un ocell.
El pilot, subjectat per corretges, penja verticalment del centre de la màquina i es manté en equilibri movent la part inferior del cos. L'interior de cada ala està fix, mentre que l'exterior pot doblegar-se. El pilot mou les ales mitjançant un sistema de cordes i corrioles accionades per manetes.
Malgrat que aquesta màquina necessita molta força humana i realment no funcionava, va suposar un pas endavant important en l'estudi de l'aerodinàmica.
Màquina de vol vertical
En aquest disseny, el pilot se situa dret al centre d'una gran màquina. Per a alçar-la del terra ha d'utilitzar els braços, les cames i fins i tot el cap per a moure amunt i avall parts de la màquina. Leonardo volia utilitzar totes les parts del cos per obtindre la màxima energia possible.
La màquina fa 12 metres de llarg, té una envergadura de 24 metres i una escala retràctil de 12 metres amb amortidors.
En aquest Leonardo considerava important disposar de dos parells d'ales que bateren de manera "creuada", similar al moviment d'un cavall.
Caragol aeri
En temps medievals, els xiquets jugaven amb joguets anomenats "molinets". Aquests consistien en unes aspes col·locades al centre d'un bastonet que giraven i es movien cap a dalt. És probable que Leonardo utilitzés aquesta idea per al seu disseny del caragol aeri. Quatre persones pujades a la plataforma de la base pressionen les barres per fer girar la columna. En girar, les aspes recobertes de lli generarien una força ascendent.
Tot i que és poc probable que aquesta màquina volara, es considera una inspiració primerenca dels helicòpters actuals.
Paracaigudes
El disseny de paracaigudes de Leonardo utilitzava una piràmide feta amb pals de fusta, d'uns set metres de llargària, sobre la que s'obria una tela. Leonardo va dir "si un home té una peça de lli engomada d'onze metres de costat i onze metres d'altura, pot llançar-se de qualsevol altura sense prendre mal". Ho considerava un planador o "vol sense moviment d'ales".
L'any 2000, un britànic anomenat Adrian Nicholas va utilitzar una rèplica d'aquest disseny, fabricat amb una lona pesada i fusta, per llançar-se des d'un globus aerostàtic a 3.000 metres del terra. Va funcionar, però se soltà als 600 metres i canvià a un paracaigudes modern per evitar fer-se mal amb el pes de la piràmide durant l'aterratge.
Ales batents
Aquest dibuix mostra un experiment dissenyat per comprovar si unes ales batents podrien alçar un objecte pesat. Un ala de dotze metres, fabricada amb una armadura canya i recoberta de paper, se subjectava a un tauló de fusta que pesava tant com una persona.
L'objectiu era aconseguir que en espentar la llarga palanca cap avall amb la suficient rapidesa, l'ala generés un impuls suficient per a alçar el tauló. Si funcionava, aleshores dos ales podrien elevar el pilot i mantindre'l a l'aire.
Al seu quadern, Leonardo va escriure: "... però assegura't de que la pressió és ràpida. Si no funciona, no perdes més temps amb això".
Anemòmetre
Aquest dispositiu mesura la força del vent. Amb el vent, la làmina oscil·lant (placa vertical) es mou com si fos un punter i consultant l'escala del quadrant pots determinar la seua força.
Leon Alberti, matemàtic italià, va inventar un aparell similar al voltant del 1450.
Anemoscopi
Entre els instruments que va dissenyar per als seus estudis sobre l'aviació, Leonardo va dibuixar aquest anemoscopi que indicava la direcció del vent. Té el mateix aspecte que els penells que hui en dia solen col·locar-se al sostre de les cases.
Indicador de velocitat del vent o l'aigua
Leonardo es preguntava: "si la intensitat del vent o l'aigua roman estable, una quantitat cinc vegades superior de vent o aigua generarà cinc vegades més energia?"
En aquest aparell experimental, el vent o l'aigua passen a través de dos cons amb forma d'embut perforats a la banda de dalt. La font d'energia mou les aspes de l'hèlice giratòria sobre un pal horitzontal i una corda alça un pes. Si es talla el flux d'energia del con més gran, fins a quina alçada pujaran les aspes giratòries el pes? Si es talla el flux del con més xicotet, el pes pujarà cinc vegades més?
Estudi d'ales
Leonardo estudià en profunditat les ales. Aquest disseny, inspirat per les ales d'una rata penada, està fet amb fusta i una única peça de tela estirada a sobre de l'armadura.
Aquest disseny pot haver estat pensat com a attrezzo per a un dels molts espectacles en què Leonardo va treballar a Milà.
Enginy aquàtic i hidràulic
Influït pel flux de l'aigua, Leonardo considerava la mar com "l'alé vital" del món i va estudiar intensament les ones i els sistemes aquàtics, traçant analogies entre l'aigua i l'aire.
Des dels dolls que observava de xicotet fins al disseny de solucions hidràuliques i la proposta valenta de plans innovadors per domar els rius, controlar les riuades i assecar les marjals de les ciutats de l'interior de Florència i Milà.
Leonardo va emprendre un ambiciós projecte per a desviar el riu Arno, amb la intenció de regar la vall que envolta Florència i establir un enllaç essencial amb la mar. Finalment, va abandonar aquesta gran visió.
La varietat d'idees en matèria hidràulica de Leonardo inclouen un caragol d'Arquimedes millorat per elevar i buidar l'aigua, una serra hidràulica, un escafandre, vaixells amb quilla doble, patins aquàtics i l'aparentment simple, però essencial, boia de rescat.
A més, els esbossos visionaris de Leonardo inclouen el disseny d'un submarí i un sistema dissenyat per trencar sota l'aigua la quilla dels vaixells enemics.
"L'aigua és la força motriu de la naturalesa".
– Leonardo da Vinci
Caragol d'Arquimedes
Aquesta màquina per elevar l'aigua, sense que fos necessari un gran esforç humà, era molt coneguda en l'Antiguitat i el matemàtic grec Arquimedes ja la va descriure.
Leonardo va crear diferents versions d'aquesta màquina i proposà diferents dissenys i millores. Estudià com l'angle de l'axis principal i el nombre d'espirals afecta la seua eficiència. La principal millora de Leonardo permetia elevar més aigua amb menys vessaments. Aquest tipus de caragol encara s'utilitza per a la irrigació i és la base de moltes bombes industrials modernes.
Pont d'emergència
Aquest pont es va dissenyar per a ser construït ràpidament durant la batalla i estava pensat perquè el construïren soldats en situacions d'emergència amb troncs xicotets de la vora del riu.
Els troncs s'entrellacen i asseguren sense cordes ni claus. El disseny garanteix que, a mesura que s'aplica pes, l'entrellaçat de fusta es torna més estable i segur. Leonardo es referia a ell com el pont de "seguretat".
Vaixell de doble quilla
Leonardo va estudiar l'acció de l'aigua i les formes dels peixos. Es va basar en aquests estudis per dissenyar quilles més estables que les dels vaixells de fons rodó pròpies d'aquella època. També va suggerir la idea d'un vaixell amb dos quilles. Si la quilla exterior patia danys, en la guerra o en un accident marítim, la quilla interior intacta permetria que el vaixell continuara flotant.
Hui en dia, els petroliers tenen, en general, una quilla doble per seguretat i per protegir la càrrega.
Boia de rescat
La nota de Leonardo sobre el dibuix diu: "com salvar la vida en cas de tempesta o naufragi".
L'invent és clarament una boia circular per fer flotar les persones.
Probablement es fabricava amb suro de roure, un arbre molt comú al llarg del Mediterrani.
Aletes de mans
Leonardo va crear un guant amb membranes per ajudar les persones a surar durant més temps i a nedar distàncies més llargues. Els guants es corden a la monyica, tenen cinc pals de fusta llargs que allarguen els dits i estan connectats per una membrana.
El disseny reprodueix els peus dels animals palmípedes i les aletes de natació modernes estan basades en un concepte similar.
Flotadors per caminar sobre l'aigua
Leonardo va estudiar formes perquè els soldats pogueren creuar aigües poc profundes. Proposà nugar-los als peus bosses de pell unflades o odres que, si eren prou grans, suportarien el pes del soldat. També es podrien ajudar de taulers de fusta flotants.
A més a més, va suggerir utilitzar dos pals amb bosses unflades als extrems per mantindre l'equilibri i ajudar-los a avançar per l'aigua.
Tot i que la idea de Leonardo no era pràctica per l'aigua, hui en dia els esquiadors de fons utilitzen idees similars.
Equipament de busseig
Tot i que inventors anteriors havien imaginat formes de respirar baix l'aigua, Leonardo va millorar aquests dissenys amb una túnica de cuir estanca, reforçada amb una armadura per evitar que la pressió de les aigües profundes esclafés la bossa d'aire.
Unes mànegues flexibles fetes de canya, amb juntes de pell i reforçades amb espirals de metall, agafaven aire de l'exterior i unes vàlvules controlaven la seua entrada. Un suro feia les funcions de boia i mantenia les mànegues per sobre de la superfície de l'aigua.
Leonardo pensava que aquest vestit de busseig podria ajudar els bussos a arreglar les quilles sota l'aigua, o permetre que un grup de bussos anaren en secret per l'aigua i atacaren els vaixells enemics. Va suggerir aquesta segona idea a Venècia com a forma de derrotar la flota turca que bloquejava la badia als afores de la ciutat.
Equipament de respiració
En un altre disseny, els tubs d'aire connecten una màscara a una boia amb forma de campana a la superfície. Els tubs són de canya, estan units amb pell i rodejats d'anelles de metall per evitar que col·lapsen sota la pressió de l'aigua. Dos tubs aporten aire fresc al bus, i una vàlvula controla el flux d'aire.
El 2002, el bus Jacquie Cozens va provar un vestit de bus basat en aquest disseny fet amb pell de porc, tubs de bambú i una boia de suro. Els resultats no van ser massa bons.
Patí aquàtic
La forma de comunicació més ràpida de l'època era la navegació marítima i fluvial. Ciutats com Milà i Florència, que es troben a l'interior, depenien d'embarcacions ràpides i fiables per navegar els rius.
Leonardo dissenyà un patí aquàtic amb rems amb forma de pala, inspirats en les aletes dels peixos. El pilot acciona dos pedals. Mitjançant un moviment oscil·lant, aquests pedals fan girar les rodes dels rems en el sentit contrari a les agulles del rellotge per a impulsar el patí cap endavant. Els esbossos de Leonardo no mostren el patí sencer, però donen pistes sobre l'aspecte d'algunes parts.
Exploració de l'anatomia humana
El cultiu del domini anatòmic és un exemple de la set insaciable de coneixements de Leonardo.
En els seus estudis anatòmics, Leonardo anà més enllà del superficial i captà la forma humana en els nombrosos dibuixos que va fer als seus quaderns.
Documentar la bellesa de les proporcions humanes i el complex funcionament dels muscles i els tendons en moviment el va portar a disseccionar i dibuixar unes trenta persones de diferents edats.
A causa de la prohibició de dissecció d'éssers humans, Leonardo va treballar diligentment, normalment en secret, per aprofundir en el seu coneixement.
Captant els matisos de la vellesa i la vitalitat de la joventut, va ser el primer a detectar l'arterioesclerosi, una calcificació de les artèries. El seu èxit més important va ser el descobriment del funcionament de les vàlvules aòrtiques, un triomf que només s'ha pogut confirmar en temps moderns.
La precisió dels dibuixos anatòmics de Leonardo no només va ser la pedra angular per entendre la forma humana, sinó que també va establir els estàndards d'estil i formals dels dibuixos anatòmics, qui sap si influint l'emblemàtic llibre de text Anatomia de Grey.
Al considerar el cos humà com una màquina compacta meravellosa capaç d'una àmplia gamma de moviments, la profunda exploració que va fer Leonardo dels estudis anatòmics demostra com es va avançar al seu temps.
“"El peu humà és una obra d'art i d'enginyeria".
– Leonardo da Vinci
Currículum d'un geni
Tot i el seu impressionant talent, Leonardo necessitava una font d'ingressos. El seu geni va atreure encàrrecs de figures influents com la família Mèdici, Cesare Borgia i Francesc I de França.
El 1482, va competir per un càrrec a les ordres del Duc Ludovico Sforza, destacant la seua destresa en enginyeria militar. Curiosament, a la seua sol·licitud va treure-li importància als seus dots artístics. Sforza va acabar contractant-lo, tot i que no consta que es realitzara cap projecte militar.
Així i tot, l'admiració de Sforza pel talent artístic de Leonardo va fer que, una dècada més tard, li encarregara l'emblemàtic Sant Sopar.
Il·lustríssim Senyor:
Havent considerat de forma suficient els assoliments de tots aquells que es consideren mestres i artífexs de màquines de guerra, i havent constatat que la invenció i el funcionament d'aquests instruments no es diferencien en res dels que s'utilitzen comunament, m'esforçaré, sense ànim de desacreditar a ningú, per fer-me entendre per la Vostra Excel·lència amb la finalitat de revelar-vos els meus secrets, i posar-los, a continuació, a la vostra completa disposició, i quan arribe el moment oportú, posar en funcionament totes aquelles coses que s'enumeren breument a continuació:
1. Dispose de plànols de ponts molt lleugers, forts i fàcilment transportables amb els quals perseguir i, donat el cas, fugir de l'enemic, i d'altres robusts i indestructibles, tant pel foc com en batalla, fàcils i còmodes d'alçar i col·locar en posició. També de mitjans per cremar i destruir els de l'enemic.
2. En cas d'assetjar un terreny, sé com dessecar d'aigua els fossats i com construir infinitat de ponts, mantellets i escales per als murs, així com altres màquines necessàries per a tal tipus d'empresa.
3. Així mateix, si, en assetjar un terreny, per motiu de l'altura dels raiguers o per la robustesa de la seua posició i emplaçament, fos impossible reduir la tal plaça mitjançant bombardeig, dispose de mètodes per a destruir tota ciutadella o fortalesa tret que estiga construïda sobre roca o semblant.
4. També dispose de models de morters molt pràctics i fàcils de dur, amb els quals llançar xicotetes pedres quasi com una tempesta de granís; i el fum del canó infondrà un gran temor en l'enemic a causa dels greus danys i la confusió.
5. Tanmateix, dispose de mètodes per arribar al lloc triat, per cavernes i subterranis tortuosos i secrets, excavats completament sense renou, encara que hagueren de passar sota un fossat o riu.
6. Construiré carros coberts, segurs i indestructibles, que penetraran en els rengles enemics i la seua artilleria, i no existeix host tan gran que no puguen travessar-la. Darrere d'ells, la infanteria els podrà seguir sense trobar obstacles ni patir cap dany.
7. Si fos necessari, construiré grans canons, morters i artilleria lleugera amb belles i útils formes diferents de les que es fan servir.
8. Quan l'ús dels canons no siga possible, muntaré catapultes, manganells, trabuquets i altres instruments meravellosament eficients i gens comuns. En resum, en funció de les circumstàncies, crearé un nombre infinit d'instruments per l'atac i la defensa.
9. En cas de batalla naval, dispose d'exemples d'instruments molt adequats tant per l'atac com per la defensa, i d'embarcacions que resistiran els atacs dels canons més pesats, i la pólvora i el fum.
10. En temps de pau, considere que puc satisfer-lo com qualsevol altre en el camp de l'arquitectura i la construcció d'edificis públics i privats, així com en la conducció d'aigua d'un lloc a un altre.
A més, puc realitzar escultures en marbre, bronze i argila. Així mateix, en pintura, puc fer tant com qualsevol altre, siga qui siga.
Tanmateix, es podria treballar en el cavall de bronze per a glòria immortal i honor etern de la feliç memòria de Sa Senyoria el vostre pare, i de la il·lustre casa de Sforza.
I si cap de les coses avantdites semblaren impossibles o no factibles, m'oferisc de bona gana a demostrar-les al vostre parc o al el lloc que més agrade a la Vostra Excel·lència, a qui humilment em recomane.
Home de Vitruvi: l'harmonia de les proporcions
Basat en els escrits de l'arquitecte de l'Antiga Roma Vitruvius, l'Home de Vitruvi representa la "proporció àuria", és a dir, les proporcions perfectes del cos humà.
Un home, en dos postures superposades amb les extremitats esteses, encaixa perfectament tant en un quadre com en un cercle, destacant així l'equilibri i la simetria inherents de la forma humana.
Per a Leonardo, entendre amb precisió les proporcions del cos era fonamental per crear representacions del cos humà tant en l'art com en l'arquitectura.
L'Home de Vitruvi reflecteix la dedicació de Leonardo a entendre les relacions matemàtiques que regeixen el cos humà i serveix com a expressió visual de les proporcions ideals d'acord amb els principis vitruvians.
S'exposa una rèplica de l'Home de Vitruvi amb una experiència interactiva per tal que comproves si t'acostes a la "proporció divina".
"Aprén a veure. Adona't de com tot està connectat".
– Leonardo da Vinci
Home de Vitruvi: Ràtios
L'Home de Vitruvi representa l'expressió matemàtica i visual de les proporcions ideals.
Aquestes són algunes de les ràtios centrals representades a l'Home de Vitruvi:
1. La figura està inscrita en un quadrat i un cercle.
2. La distància entre les puntes dels dits de les dos mans amb els braços estesos és igual a l'alçada de la figura de cap a peus.
3. La distància del melic a terra és igual a la distància del melic fins a la part superior del cap.
4. L'alçada del cap és aproximadament una huitena part de l'alçada total de la figura.
5. L'alçada des de la part superior del tòrax fins a la part superior del cap és una sisena part de l'alçada d'un home.
6. L'alçada des de la part superior del tòrax fins a la línia dels cabells és una setena part de l'alçada d'un home.
7. L'amplària màxima dels muscles és la quarta part de l'alçada d'un home.
8. L'alçada des dels pits fins a la part superior del cap és una quarta part de l'alçada d'un home.
9. La distància entre el colze i la punta de la mà és una quarta part de l'alçada d'un home.
10. La distància entre el colze i l'aixella és una huitena part de l'alçada d'un home.
11. La llargària de la mà és una desena part de l'alçada d'un home.
12. La base del penis es troba a la meitat de l'alçada d'un home.
13. L'alçada des del peu fins a la part inferior del genoll és una quarta part de l'alçada d'un home.
14. L'alçada des de la part inferior del genoll fins a la base del penis és una quarta part de l'alçada d'un home.
Aquestes ràtios contribueixen a una sensació d'equilibri i simetria en la representació de la forma humana. Tot i que aquestes són algunes de les ràtios més destacades, l'estudi que Leonardo feu de les proporcions també va anar més enllà d'aquests mesuraments concrets.
Dinàmica de la naturalesa
El moviment de l'aigua. El flux de l'aire. El joc de la llum. Els dibuixos que Leonardo va fer dels remolins d'aigua, els corrents d'aire i les ombres mostren el seu desig d'entendre el funcionament físic i mecànic de l'univers.
Al centre de les seues investigacions trobem una pregunta: quins mecanismes ocults governen l'essència de la vida mateixa?
Leonardo va estudiar la manera en què l'anatomia i el comportament es relacionen tant en animals com en persones, i reflexionà en profunditat sobre com les expressions mostren els sentiments físics i emocionals. Va imaginar un vincle entre les accions humanes i les forces de la naturalesa, així com la creació de màquines que replicaren els patrons d'aquesta.
Des del volant d'inèrcia fins als sistemes de coixinets, la molla en espiral, els mecanismes de transmissió de moviment i la lleva excèntrica, cadascuna de les invencions de Leonardo és un reflex de la seua dedicació a desentranyar les complexitats dels principis mecànics i aplicar aquests coneixements al món real.
Gat
Aquest sistema simple de cremallera i pinyó és la base dels gats per a cotxes actuals. Transforma el moviment circular en moviment lineal, el que fa possible elevar objectes pesats amb poc esforç.
Funciona de la següent manera: una maneta fa girar una xicoteta roda dentada, que s'encaixa amb les dents a una cremallera recta i fa que puge. Qualsevol objecte que estiga sobre la cremallera s'eleva a mesura que es mou. Per baixar l'objecte, simplement has de girar la maneta en la direcció contrària.
Mecanisme helicoidal
Aquest sistema mecànic per transmetre el moviment circular apareix sovint als dissenys de Leonardo.
El caragol infinit de la part superior es connecta amb la roda dentada en tot l'arc de la roda, no només a un punt concret. En atrapar moltes de les dents de la roda alhora, distribueix la força sobre una àrea més àmplia i redueix el risc de fallada en cas que es trenque una dent per la tensió.
Leonardo va continuar desenvolupant els principis del caragol d'Arquimedes. Aquest aparell s'utilitza a una gamma d'aplicacions actuals que requereixen una transmissió suau.
Coixinets de boles
Leonardo coneixia la idea d'utilitzar coixinets de boles per reduir la fricció. En aquest disseny, tres boles esfèriques descansen sobre una base corbada que els permet moure's lliurement.
Aquestes boles ajuden a distribuir la fricció provocada per la pressió de la columna. Leonardo es va adonar que el sistema funcionava millor amb tres boles; afegir una quarta generaria un moviment desigual i augmentaria la resistència, amb el que el sistema perdria eficàcia.
Aquesta idea, com molts dels invents de Leonardo, es va perdre amb el temps. No va ser fins a 1791 que un fabricant de carruatges de Gal·les va patentar una idea similar.
Rodaments de boles
Aquest invent de Leonardo és un avantpassat del rodament de boles, utilitzat per a reduir la fricció.
Les esferes de fusta s'alternen amb clavegueres de costats còncaus. Les esferes poden moure's lliurement en totes les direccions i les clavegueres giren sobre el seu propi eix. Com les boles no es toquen entre si, es redueix el seu desgast.
Leonardo va utilitzar aquest dispositiu en el disseny d'un gran escenari giratori per a un espectacle teatral en la cort de Milà, però l'escenari mai es va construir.
Volants
Un volant és un aparell mecànic que ajuda a mantindre estable la velocitat de rotació. Al disseny de Leonardo, el gir ràpid de la maneta fa que s'eleven quatre esferes a causa de la força centrífuga fins a quedar horitzontals amb les seues cadenes. Quan les esferes i la columna arriben a la seua velocitat màxima, giren a un ritme constant.
El volant emmagatzema l'energia i redueix l'esforç necessari per continuar movent-se. També ajuda a mantindre una rotació estable quan la columna experimenta canvis de pressió. Leonardo ja coneixia la idea bàsica, pareguda a la del torn d'un canterer.
Martell accionat per una lleva excèntrica
Leonardo utilitza sovint lleves giratòries, que són rodes amb protuberàncies perfilades, per crear diferents moviments mecànics. En aquesta màquina, en girar la lleva amb una maneta les protuberàncies transformen el moviment circular en un moviment vertical. La lleva alça el martell que, en caure, colpeja repetidament el mateix punt amb tot el seu pes.
Aquest mecanisme podria haver estat dissenyat per ajudar als ferrers que utilitzen martells i encluses per donar forma a les espases, les ferradures i altres ferramentes metàl·liques.
Llanternó amb roda dentada
La roda dentada, inventada per Arquimedes el segle III aC, era habitual a l'època de Leonardo. Leonardo va treballar en la millora de diferents engranatges que transmeten moviment i força. Un disseny habitual que va emprar consistia en una combinació de roda dentada i llanternó.
Un llanternó està format per xicotets cilindres units per dos discs paral·lels. La roda dentada té un disc amb perns verticals distribuïts de manera uniforme pel perímetre. Aquesta transmet el moviment quan el llanternó, accionat per una maneta, engrana amb aquests perns i mou la roda dentada. En un altre disseny, la maneta fa girar directament la roda dentada. Els rellotges moderns encara utilitzen mecanismes similars.
Càrter de la cadena
A Leonardo li interessava molt la mecànica del moviment circular. En aquest estudi, analitza l'ús de cadenes en comptes de cordes. Aquest sistema mecànic utilitza dos rodes dentades connectades mitjançant una cadena, amb una distància i alineació fixes, en vertical o horitzontal. Comparat amb les cordes, aquest sistema de cadenes és més eficient i segur a l'hora de moure objectes pesats.
A més a més, aquest sistema pot generar el vaivé necessari per als mecanismes dels rellotges.
Instruments musicals i òptica
Entre les arts creatives, per a Leonardo la música ocupava el segon lloc, per darrere de la pintura, el que li va valdre el respecte com a músic.
Dotat d'una bella veu, Leonardo va demostrar gran habilitat amb la lira de braccio, l'avantpassada del violí modern. Malauradament, la majoria dels seus escrits sobre música s'han perdut.
Fidel al seu estil, Leonardo aplicà la teoria mecànica i les observacions acústiques al disseny de nous instruments musicals.
Entre les seues creacions trobem un piano portàtil, un tabal mecànic i una flauta doble. Un foli amb onze dissenys diferents de tabal ens mostra el seu enginy, que explorà la modulació del to al llarg d'una actuació.
El duc de Milà quedà impressionat per les moltes habilitats de Leonardo, entre les que es comptaven la música, la direcció d'actuacions i el disseny de decorats. Entre les seues produccions més destacades trobem The Masque of the Planets (El ball de màscares dels planetes) de la que un cortesà comentà, "pensàvem que hi érem realment al paradís".
Leonardo va inventar un focus innovador dissenyat per al teatre i, al mateix temps, descobrí com les lents i espills podien contribuir a estudiar els planetes i la lluna.
Alguns dels dibuixos tècnics més agradables des del punt de vista estètic són els dissenys de rellotges. Leonardo tractava de millorar els instruments per mesurar el temps existents, qui sap si influint l'evolució dels rellotges.
Habitació dels espills
Alguna vegada t'has parat davant de dos espills enfrontats i has vist com el teu reflex sembla repetir-se i fer-se xicotet amb cada pas? El primer reflex mostra la teua alçada real, però el segon i tots els següents són més xicotets.
Leonardo va descriure una habitació de huit cares on cada paret és un espill. Assenyalà que entrar en aquest espai permetia a una persona veure's un nombre infinit de vegades. És possible que Leonardo utilitzara una configuració similar al seu estudi, observant amb l'ull dret a través d'un forat a la persona retratada, mentre pintava lliurement amb la mà esquerra.
Dissenyador de vestuari
Mentre treballava per al duc de Milà, Leonardo va encarregar-se de l'organització de molts events fastuosos. Durant aquestes famoses celebracions va exercir moltes funcions, com ara inventor, compositor, dissenyador de vestuari, director d'escena i productor.
La faena de Leonardo consistia a crear vestuaris complexos, màscares i aparells mecànics, tots dissenyats per impressionar i entretindre els convidats. Aquestes reunions tan elaborades no només pretenien divertir, també mostraven el prestigi i poder de Ludovico. A mesura que augmentava l'èxit dels esdeveniments de Leonardo, es consolidava la seua posició davant el duc.
Flauta doble
Leonardo, un músic hàbil, millorà diferents instruments musicals fent-los més automàtics, més fàcils de tocar i afegint nous efectes sonors.
En el cas de la flauta, va afegir tecles i forats per tal de millorar el seu disseny. Aquests dissenys d'instruments de vent van ser pensats per actuacions a la cort amb motiu del matrimoni del nebot del duc de Milà amb Isabel d'Aragó el 1490.
Piano portàtil
Leonardo va realitzar molts esbossos i prototips d'instruments musicals. Aquest foli mostra el funcionament d'un instrument portàtil. Al centre de la pàgina, a la part inferior, hi ha un dibuix de la carcassa de l'instrument que ens mostra com es col·locava a la cintura i es tocava amb les dos mans, com un piano.
A l'interior hi ha un arc de crin en constant moviment accionat per un sistema de corrioles i un volant mentre el músic camina. Un sistema complex de lleves i corrioles mou les cordes per l'arc; així s'obté un so similar al d'una viola. Té un rang de tres octaves.
Tabal mecànic
Leonardo dissenyà tabals metàl·lics per a marxes militars que possiblement s'utilitzaren quan els soldats anaven a la batalla.
Els tabals tocaven ritmes complexos en funció del moviment de l'eix del carro. En estirar del carro, uns engranatges feien girar dos corrons centrals, movent les deu baquetes (cinc a cada costat).
Ajustant les clavilles o lleves dels corrons, es podia canviar el compàs i el ritme. El soroll fort d'aquests tambors podia fer que un exèrcit que s'acostava semblara més gran del que era, la qual cosa possiblement intimidava a l'enemic.
Gestes d'enginyeria militar
Tot i ser un conegut pacifista, Leonardo era conscient que els seus adinerats benefactors valoraven la maquinària militar per sobre de la pintura. Assumí el repte i va enfocar el seu intel·lecte en la creació de poderoses màquines de guerra.
En temps de guerra, tant interna entre ciutats italianes com externa contra enemics com els francesos, Leonardo es convertí en assessor estrateg, circumstància que li va proporcionar ingressos i temps per continuar els seus estudis científics.
Entre 1483 i 1490, mentre vivia a Milà, Leonardo es va centrar en el disseny de màquines de guerra. Més endavant, va continuar amb la seua faena d'innovació militar mentre vivia a Florència.
Tot i que en un principi els seus dissenys eren senzills, amb el temps van posar de manifest el seu profund coneixement de la dinàmica canviant de la guerra i la necessitat de solucions intel·ligents.
Leonardo innovà amb una gamma de màquines de guerra que incloïa ponts, escales d'assalt, artilleria, curenyes, metralladores amb trenta-tres canons, canons, catapultes, ballestes gegants, carros armats i molt més.
Més enllà de les armes, a Leonardo l'entusiasmaven els enormes cavalls de guerra propietat de nobles i reis. Captivat per la força i la bellesa dels cavalls, els seus exquisits esbossos immortalitzaren aquestes majestuoses criatures.
Metralladora de tres nivells
A la part superior d'aquest foli hi ha un dibuix d'una metralladora multicanó. Leonardo volia augmentar la freqüència de tir de les armes, per la qual cosa va dissenyar màquines amb molts canons. Pot ser que aquestes siguen les avantpassades de la metralladora moderna.
Aquesta màquina tenia trenta canons disposats en tres reixes que formaven un marc giratori. Un cop disparada la primera filera de deu canons, es carregava la següent mentre la tercera es refredava.
Canó
Aquest esbós detallat d'una màquina espantosa mostra les habilitats artístiques i tècniques de Leonardo. El dibuixà per un possible benefactor, esperant aconseguir suport econòmic continuat. El dibuix mostra la trajectòria parabòlica dels projectils i com explotaven en impactar.
Els grans canons estaven muntats a sobre de robustes plataformes de fusta. L'angle de tir podia ajustar-se mitjançant un volant controlat per un caragol sense fi, accionat per un gat.
Canó de vapor
Aquesta màquina va ser creada amb la idea d'utilitzar l'energia del vapor per a disparar bales de canó sense necessitat de pólvora.
El canó de coure, muntat sobre rodes, podia moure's fàcilment pel camp de batalla. Per disparar, es calfava la culata i s'afegia aigua, el que generava vapor i pressió i expulsava la bala fora del canó. Aquest procés provocava una explosió forta i grans núvols de vapor d'aigua. Leonardo es va inspirar en el matemàtic grec Arquimedes.
Tanc
Leonardo va crear un vehicle similar a un tanc que podia moure's en totes direccions i tenia canons per tots els costats. Un soldat situat a la torreta dirigia el moviment.
Per moure el vehicle, huit homes situats a l'interior feien girar les manetes unides a odòmetres connectats a quatre rodes grans.
No obstant això, al disseny de Leonardo les rodes estan col·locades per girar en sentit oposat. Tampoc no queda clar qui s'encarrega de carregar i disparar els canons. La idea d'aquest vehicle armat va fer-se realitat amb la Primera Guerra Mundial.
Metralladora multidireccional
El dibuix que apareix a mitjan foli mostra una màquina amb canons disposats en forma de ventall. Podia disparar un sol tir o múltiples tirs a la vegada.
Aquesta màquina amb rodes estava dissenyada per moure-la fàcilment i apuntar a l'enemic. Una maneta a la part posterior permet ajustar l'altura i direcció dels tirs. No obstant això, recarregar aquesta màquina durant la batalla hauria estat prou difícil.
Bala ogival
Leonardo havia estudiat la forma en què els corrents d'aigua i aire afecten el moviment dels objectes. Observà que l'aire redueix la velocitat d'un projectil i que el vol d'una bala de canó era erràtic.
Dissenyà un nou tipus de bala, amb una forma allargada i afilada i ales direccionals per augmentar la seua eficiència aerodinàmica i ajudar que volés en línia recta.
Carro armat per atacar bastions
Va ser aquesta la versió del cavall de Troia de Leonardo? Aquesta estructura enorme de fusta estava dissenyada per atacar un castell o bastió.
L'armadura amb rodes s'espenta fins a les muralles i, a continuació, amb ajuda de cordes, es fa baixar una passarel·la. La passarel·la és prou llarga per a creuar el fossat i arribar fins a les parets del bastió.
A continuació, els soldats poden eixir de baix de l'armadura, creuar la passarel·la i entrar al bastió.
Escala d'assalt
Leonardo va dibuixar molts tipus d'escales d'assalt amb les que els soldats podrien escalar els murs del castell o bastió de l'enemic.
Aquesta escala portàtil pot allargar-se o contraure's, i també inclinar-se a diferents angles. Aquest mecanisme consisteix en una gran roda dentada que engrana amb un caragol sense fi.
Una maneta situada sota la roda acciona l'escala i l'eleva o la fa descendir segons siga necessari. Aquesta escala per assalts és similar a la que utilitzen els bombers hui en dia.
Catapulta
Leonardo es va interessar molt prompte per l'enginyeria militar. Omplí moltes pàgines dels seus quaderns amb esbossos per millorar la catapulta, una de les màquines de guerra més antigues.
Als seus dissenys, va explorar l'elasticitat de diferents materials i com la variació de la tensió podia fer que la pedra arribés més lluny, amb més força i precisió contra l'enemic.
Mona Lisa revelada
Cada any, més de nou milions de persones acudeixen al Louvre per veure la Mona Lisa. Però el que veiem hui en dia no s'assembla al que Leonardo da Vinci va pintar fa segles.
El quadre s'ha entelat i ha perdut color, i sembla pintat en tons marrons i verds, tot i que, originalment, Leonardo utilitzà colors frescs i delicats.
Al llarg del temps, els materials que va utilitzar s'han vist afectats pel temps i nombrosos intents de restauració. El suport de fusta s'ha encollit, el que ha provocat esquerdes, i les reaccions químiques entre la pintura i el vernís han alterat l'aspecte del retrat.
L'enginyer francés Pascal Cotte tingué l'oportunitat única de veure la Mona Lisa original de prop al Museu del Louvre, a París. Es tragué la pintura de darrere del vidre i el marc antibales perquè Cotte la fotografiara amb molt de detall, amb una resolució extraordinària de 240 megapíxels.
Després de tres hores fotografiant-la, Pascal Cotte obtingué tretze fotos d'alta resolució de l'obra d'art mitjançant l'ús de longituds d'onda que van de l'ultraviolat fins als infrarojos per poder captar diferents imatges.
La llum infraroja permet veure a través de la capa superior de pintura i mostra dibuixos amagats, pigments i treballs de restauració. Observant cada capa, podem entendre millor com es va pintar la Mona Lisa i com ha anat canviant al llarg del temps, fins arribar a ser l'obra mestra que veiem hui en dia.
Les fotografies de la Mona Lisa van ser només el principi. Van ser necessaris més de dos anys d'anàlisis i debats amb experts per descobrir 25 secrets fascinants sobre el quadre.
I el que és més important, pots admirar la Mona Lisa tal com Leonardo la va pintar.
Sabies que...
Les mides reals de la Mona Lisa són 77 x 53 cm.
"Mona" és la grafia que s'utilitza en anglés, en italià es fa servir "Monna", que és la grafia recomanada pel Louvre.
La Mona Lisa també és coneguda com La Joconde a França i La Gioconda a Itàlia.
L'obra d'art s'exposa al Museu del Louvre, a París, amb el nom de Retrat de Lisa Gherardini, dona de Francesco del Giocondo.
En opinió de Leonardo, la Mona Lisa no està acabada. Va començar a pintar-la en 1503 i se suposa que va "finalitzar-la" en 1514, però mai va semblar plenament satisfet. Va conservar el quadre fins a la seua mort el 1519, i no va deixar de retocar-lo i repassar-lo.
Dels orígens italians a la propietat francesa
Quan el rei Francesc I va convidar a Leonardo al Château du Clos Lucé, a França, el 1516, la Mona Lisa va viatjar amb ell. El rei va adquirir el quadre per 4.000 écus el 1518, i així és com va passar a mans franceses, no italianes.
A principis del segle XIX, la Mona Lisa va arribar a mans de Napoleó. Va exposar el quadre a la seua habitació i al seu bany on l'aigua va provocar danys al vernís prop de l'ull i la barbeta.
Furt de l'obra d'art i seguretat actual
El 1911, un treballador italià del Louvre furtà la Mona Lisa i la va amagar durant dos anys. En aquell moment, ningú sabia qui havia furtat el quadre i la recerca va estendre's per tot el món. Fins i tot es va assenyalar a Pablo Picasso, a qui la policia va interrogar.
El lladre, Vincenzo Peruggia, va ser atrapat quan intentava vendre el quadre a la Galeria dels Uffizi, a Florència, amb la intenció de retornar-la a la seua "residència oficial".
Se'l va aclamar pel seu patriotisme a Itàlia, on només va complir uns mesos de presó pel seu delicte. Fa poc temps que s'ha trobat una taca de pintura taronja en la Mona Lisa, que se suposa que va deixar allà Peruggia, qui també era pintor d'edificis.
Fins a mitjan segle XIX, la Mona Lisa no era massa coneguda. La pintura comença a ser apreciada a partir del seu descobriment pels artistes de l'emergent moviment simbolista, que van associar-la amb les seues idees sobre la mística de la feminitat.
El 1956, la part inferior del quadre va quedar greument danyada quan una persona la va ruixar amb àcid. El 30 de desembre del mateix any, Ugo Ungaza Villegas, un jove bolivià, va provocar encara més danys en llançar-li una pedra.
Entre desembre de 1962 i març de 1963, el govern francés va llogar la Mona Lisa als Estats Units d'Amèrica per a la seua exhibició a la Galeria Nacional d'Art, a Washington D.C., i al Museu Metropolità d'Art, a la ciutat de Nova York.
Hui en dia, es considera que la Mona Lisa és massa valuosa per a moure-la i resideix de forma permanent al Louvre, París, en una gàbia de vidre antibales dissenyada especialment per ella.
Rejoveniment artístic
L'enigmàtica Mona Lisa ha fascinat a generacions d'amants de l'art.
L'hàbil tècnica de Leonardo da Vinci i l'ús de les veladures doten a la Mona Lisa de colors bells i subtils. Aquesta tècnica és impossible de copiar, el que fa que la restauració d'aquesta estimada obra d'art siga molt complicada.
Les capes de vernís que s'han anat afegint amb els anys s'han barrejat amb la pintura i les veladures i intentar retirar-les podria modificar la pintura sense voler.
Amb la fotografia amb càmera multiespectral de Pascal Cotte i una detallada anàlisi informàtica podem enfonsar-nos en les capes de la Mona Lisa sense canviar les pinzellades originals.
Hem pogut reproduir amb precisió l'obra mestra i revelar tots els detalls de la seua història. I, per primera vegada, pots veure la Mona Lisa en colors brillants, tal com Leonardo la va imaginar.
Pigments i aglutinants
Al segle XV, els artistes comptaven amb una àmplia gamma de pigments fabricats a partir de materials naturals, com pedres i minerals. Leonardo va escriure sobre alguns d'ells al seu Tractat de la pintura.
Encara que la forma concreta de fabricar pigments variava d'un lloc a un altre i entre artistes, els ingredients bàsics solien ser els mateixos. Els pigments normalment es venien en forma de pols i havien de combinar-se amb un aglutinant per obtindre pintura.
Abans del segle XV, els artistes utilitzaven ous per a obtindre pintura amb un mètode anomenat "tremp". Per a la Mona Lisa, Leonardo va utilitzar un nou aglutinant fabricat a partir d'oli, possiblement oli d'anou, procedent dels Països Baixos. Aquest nou aglutinant canvià la forma de pintar i donà lloc a la tècnica que coneixem com a pintura a l'oli.
Lapislàtzuli: més car que l'or
El lapislàtzuli és una valuosa gemma blava que s'utilitza en pintura des de l'Edat Mitjana. Es tritura per obtindre un pigment anomenat ultramarí, que era molt car en temps de Leonardo. Els pintors de l'època solien cobrar més per ell o demanaven als clients que els hi facilitaren.
Sembla que Leonardo tenia una miqueta d'aquest pigment, ja que tot el cel de la Mona Lisa està fet amb lapislàtzuli i és d'un bell blau profund.
Hui en dia, només un fabricant a tot el món elabora pols de lapislàtzuli com la que utilitzava Leonardo da Vinci amb un cost aproximat de 20.000 USD/kg. La majoria dels pintors actuals utilitza una versió sintètica de l'aiguamarina.
Retirada virtual del vernís
Un escanejat multiespectral a la Mona Lisa permet als investigadors veure l'efecte del vernís a cada píxel. Un cop retirat digitalment aquest efecte, apareix una imatge clara de com era la Mona Lisa sense el vernís i el resultat és sorprenent.
Cronologia de la Mona Lisa
1503, Florència
L'estiu de 1503, Leonardo da Vinci comença a treballar en La Gioconda, un retrat de Mona (Sra.) Lisa Gerardini, dona de Francesco del Giocondo. Aquest serà el seu quadre més famós.
1514, Roma
Es calcula que va acabar la Mona Lisa, també coneguda com Monna Lisa, o La Gioconda en italià, en 1514, per la qual cosa es considera una pintura de principis del Renaixement.
1515, Roma
És en aquesta època quan crea la primera còpia coneguda de la Mona Lisa. Aquesta còpia es conserva actualment al Museu del Prado de Madrid.
1516, França, Amboise
Manoir du Cloux (actualment Château du Clos Lucé)
El rei Francesc I convida Leonardo a viure al Manoir du Cloux, a Amboise, França. Leonardo accepta i abandona Roma enduent-se la Mona Lisa amb ell.
1517, França, Amboise
Manoir du Cloux (actualment Château du Clos Lucé)
El 10 d'octubre de 1517, Leonardo da Vinci rep la visita del cardenal Lluís d'Aragó. Leonardo li ensenya tres pintures: Sant Joan Baptista, La Verge i el Xiquet amb Santa Anna i la Mona Lisa. Aquest mateix any, Leonardo pateix una apoplexia.
1518, França, Amboise
Manoir du Cloux (actualment Château du Clos Lucé)
El rei Francesc I adquireix la Mona Lisa per un import de 4.000 écus (equivalent a 1.500.000 EUR actuals).
1519, França, Amboise
Manoir du Cloux (actualment Château du Clos Lucé)
El 2 de maig de 1519, Leonardo mor al castell de Clos Lucé, França. Se'l soterra a la capella de Saint-Hubert al castell d'Amboise. Es creu que Francesc I hi era al seu costat quan va morir, sostenint el seu cap als braços.
1659, Vell Louvre
La Mona Lisa es trasllada de Fontainebleau al "vell Louvre", que forma part de l'actual museu del Louvre.
1661, Vell Louvre
La Mona Lisa sobreviu a l'incendi del vell Louvre.
1685, Versalles
Cabinet du Roi
La Mona Lisa apareix en quarta posició a un inventari del palau del rei Lluís XIV.
1731, Versalles
Petite Galerie du Roi
La Mona Lisa s'exhibeix a Versalles, a la "Galeria xicoteta". Abbot Guilbert parla d'una còpia feta el 1600 per Ambroise Dubois a Fontainebleau.
1797, Louvre
La Mona Lisa deixa Versalles el 15 de juliol de 1797 i entra al Louvre l'1 d'agost del mateix any, on figura amb el núm. 29 (escrit a mà al revers de la pintura).
1798, Louvre
La Mona Lisa apareix per primera vegada a un catàleg del Louvre amb el núm. 104, a la pàgina 84.
1801, Teuleries
Napoleó Bonaparte ordena la decoració del palau de Saint-Cloud a les Teuleries. La Mona Lisa deixa el Louvre per passar a decorar la seua habitació. Es creu que una marca que encara pot veure's prop de l'ull de la Mona Lisa és conseqüència dels danys provocats per l'aigua mentre hi era en mans de Napoleó. En un moment posterior, la Mona Lisa seria retornada al seu lloc legítim al Louvre.
1870, Brest (arsenal)
Durant la guerra francoprussiana, el comissari del Louvre porta la Mona Lisa a l'arsenal de Brest, una ubicació militar i naval, per tal de protegir-la.
1906, Louvre
El marc que actualment envolta la Mona Lisa és una donació de la comtessa de Béarn.
1911, Casa de Vicenzo Peruggia
El 21 d'agost de 1911, furten la Mona Lisa. Entre els sospitosos figuren el dramaturg Guillaume Apollinaire i el pintor Pablo Picasso, però el vertader culpable és l'italià Vicenzo Peruggia, un antic treballador del Museu del Louvre. Amaga la pintura a l'habitació que té llogada al número 5 de la Rue de l'Hôpital Saint-Louis, a París. Quan la policia visita sa casa per comprovar la seua coartada, no poden imaginar que el quadre que busquen es troba, literalment, davant dels seus nassos, amagat baix una manta a la taula que utilitzen per redactar l'informe.
1913, Florència
Dos anys i quatre mesos després, troben finalment la Mona Lisa. Havent amagat el quadre a un baül al seu apartament de París, Peruggia retornà a Itàlia amb el quadre. Finalment, el varen enxampar quan va contactar amb Alfredo Geri, el propietari d'una galeria d'art a Florència, Itàlia, esperant una recompensa per haver retornat la pintura al que considerava la seua pàtria. Geri va tocar Giovanni Poggi, director de la Galeria dels Uffizi, qui va autenticar la pintura. Es va informar la policia del fet i Peruggi va ser arrestat al seu hotel.
1913, Roma
La pintura s'exhibeix breument a Roma, al Palazzo Farnese, la Galeria Borghese i la Vil·la Mèdici, abans de tornar a França via Milà.
1938–1945, Trasllats durant la Segona Guerra Mundial
Durant la Segona Guerra Mundial, la Mona Lisa és traslladada en diverses ocasions per garantir la seua seguretat.
1956, Louvre
El 30 de desembre, Ugo Ungaza Villegas, un jove bolivià, li tira una pedra, que arrenca una xicoteta àrea de pigment a la zona del colze.
1962, Washington i Nova York
Arran d'un acord amb el general de Gaulle, la Mona Lisa viatja als Estatus Units, on s'exhibeix a Washington i Nova York entre el 14 de desembre de 1962 i el 12 de març de 1963. Durant la seua visita la contemplen més de dos milions de persones.
1974, Tòquio i Moscou
El president de França, Georges Pompidou, autoritza que la Mona Lisa viatge a Tòquio i Moscou durant sis setmanes, però declara que després ja no tornarà a viatjar.
2004, Louvre
El 19 d'octubre de 2004, Pascal Cotte aconsegueix un accés sense precedents a la Mona Lisa dins del Louvre. Passa díhuit hores treballant sense parar per dur a terme una anàlisi multiespectral exhaustiva del quadre. Seran necessaris dos anys més de treballs exhaustius, en col·laboració amb el Louvre i els principals experts sobre la Mona Lisa, per a finalitzar el seu examen i anàlisi en profunditat.
2005, Louvre
El 6 d'abril de 2005, es trasllada la Mona Lisa a la Salle des États del Louvre, una sala molt més àmplia capaç d'acollir el gran nombre de turistes que la visiten.
2008, París, França
Pascal Cotte finalitza la investigació més detallada de la Mona Lisa mai feta, que revela detalls ocults increïbles de la pintura i la seua història.
2015, París, França
Més d'una dècada després que l'octubre de 2004 digitalitzara la Mona Lisa amb la seua càmera espectral, Pascal Cotte presenta els resultats de la seua investigació.
25 Secrets revelats
Què s'amaga sota la superfície del retrat més enigmàtic del món?
1. Pots veure la peça sencera de fusta de xop sobre la que està pintada la Mona Lisa, també els cantons on acaba la pintura i l'emprimació de sota. Açò demostra que la planxa mai es va retallar.
2. Durant la restauració es va modificar la part superior del cel i es poden veure molts xicotets ajusts.
3. Un clevill d'11 cm en la planxa s'ha cobert amb dos restauracions superposades.
4. El vel del cap està pintat amb dos capes fines, tot i que algunes persones pensen que és una còfia.
5. La taca que hi ha al costat de l'ull, així com la que es va descobrir a la barbeta, són accidents amb el vernís, el que desmenteix la teoria segons la qual la Mona Lisa patia colesterol alt.
6. L'expressió facial de la Mona Lisa, en concret la forma dels seus ulls és molt diferent de com la veiem hui en dia.
7. La reducció de les estries dels llavis i els ulls suggereix una possible restauració, o potser és conseqüència de l'aclariment del vernís amb el pas del temps.
8. Originalment, la cara de la Mona Lisa era lleugerament més ampla de com és hui en dia, la qual cosa demostra que la pintura actual ja no representa exactament la forma en què Leonardo va construir les seues faccions i expressió.
9. El seu somriure és més expressiu i està més marcat.
10. Al dibuix, el vel està més detallat que a la pintura que veiem, la qual cosa demostra que Leonardo volia emfatitzar els contorns del vel.
11. Leonardo va pintar el vel per sobre del paisatge utilitzant una tècnica de veladura anomenada glacis, que fa que el vel siga transparent. Açò ens indica que va afegir el vel un cop acabat el paisatge i ens dona pistes sobre com va pintar el quadre.
12. Un entrellaçat invisible és una altra prova de què el vel es va pintar en un moment posterior.
13. Pot veure's un esbós de l'entrellaçat...
14. També podem trobar randa al vestit de la Mona Lisa.
15. Alguns pigments a l'oli s'han tornat més transparents amb el temps, alteració que és especialment perceptible a les columnes.
16. Poden veure's els esbossos de la columna esquerra.
17. La barana està més definida i mostra una construcció en parquet de fusta.
18. El braç dret i el dibuix de la cadira que passa per sota del vel ara són més visibles.
19. Podem veure els detalls de la reparació del colze que es va dur a terme després que el 1956 es llancés una pedra a la pintura.
20. Leonardo va deixar inacabat el dit índex de la mà dreta.
21. Podem veure com Leonardo va canviar d'opinió sobre la posició del dit índex i del mig de la mà esquerra.
22. La manta que cobreix els genolls de la Mona Lisa passa per sota de la monyica dreta, el que explica la posició elevada del seu avantbraç i la monyica torçada, ja que està aguantant la manta contra la panxa.
23. Els dits de la mà esquerra aguanten la manta sobre els genolls, com podem veure per la posició dels plecs de la manta en relació amb els seus dits.
24. Les xicotetes columnes del braç de la cadira són clarament visibles.
25. Per a descobrir un altre fet fascinant, ignorat fins fa poc, visita la secció sobre els ulls de la Mona Lisa.
Mona Lisa Information Panels:
Color actual
Aquesta imatge mostra l'aspecte actual de la Mona Lisa al Louvre, París. La suau llum que la il·lumina des de la part superior esquerra del quadre desprén dolçor, efecte al qual contribueixen les seues mans delicades i el subtil vel del cap. Un dels trets més notables són els seus ulls, que semblen seguir-te quan et mous d'esquerra a dreta, encara que no et miren directament. Aquest efecte pot resultar una miqueta desconcertant i ha suscitat moltes discussions al llarg dels anys.
El paisatge que trobem darrere de la jove està format per tres seccions horitzontals. A l'altura del seu pit trobem una secció "artificial": una carretera a la dreta, i un riu amb un pont a l'esquerra. A l'altura del coll el paisatge es torna "més agrest", amb un llac profund i un bosc. En últim lloc, cap a la banda de dalt de la pintura el paisatge es torna encara més dramàtic, amb muntanyes rocoses que desapareixen en la boira.
S'ha dit que el cel podria ser una representació de Déu. De fet, molts creuen que el paisatge és molt més que un fons i afirmen que té connotacions filosòfiques profundes.
Imatge amb els colors autèntics
La càmera multiespectral de Pascal Cotte ens ha permés identificar els pigments utilitzats en la Mona Lisa, fet que fa possible veure-la, per fi, tal com Leonardo da Vinci la imaginà. Mitjançant la recreació de l'aspecte original de cadascú d'aquests pigments es pogué generar una rèplica de la Mona Lisa que mostra el seu aspecte exacte en el moment en què es va pintar.
L'anàlisi dels pigments ha revelat que el pigment utilitzat per pintar el cel està format per una gemma de color blau intens anomenada lapislàtzuli barrejada amb plom blanc. La pell es pintà amb pols de mineral de sulfur mercúric, coneguda com a vermelló, barrejada amb plom groc i blanc. La pintura de les mànegues també contenia plom blanc i groc.
Interessa destacar que Leonardo pintà les muntanyes en blau. Açò pot semblar estrany, però, de fet, les muntanyes apareixen pintades de blau en tots els quadres de Leonardo, també a La Verge de les roques. Al seu Tractat de la pintura, Leonardo escrigué, "Saps que en una atmosfera de densitat uniforme els elements més llunyans, com les muntanyes, semblaran de color blau per la gran quantitat d'atmosfera que hi ha entre aquests i el teu ull".
Blanc i negre infraroig
Ací trobem una altra imatge infraroja de la Mona Lisa; en aquest cas s'ha utilitzat llum visible amb longituds d'ona entre 850 i 950 nanòmetres. És una imatge verdadera, mostrada sense modificacions.
Fals color infraroig
En aquesta imatge ens endinsem encara més en les capes que hi ha sota la Mona Lisa que coneixem.
Les propietats òptiques de la llum infraroja ens permeten anar més enllà de la superfície visible d'un quadre i revelar detalls que, d'altra manera, serien invisibles. La llum infraroja és invisible a l'ull humà, però podem simular-la amb ones de llum visibles emprant les dades científiques obtingudes per la càmera multiespectral.
Ací veiem una imatge virtual que representa els resultats de l'escaneig amb raigs infrarojos que va fer Cotte.
Quan mires aquesta imatge, l'estàs veient com si els teus ulls tingueren la capacitat sobrenatural de detectar la llum infraroja. El primer que observaràs és que l'espectre cromàtic del quadre ha canviat totalment i ara es mostra en tons rojos i taronges. Però aquest "color fals" és només un dels efectes de la llum infraroja. Aquesta també et permet veure més enllà de la capa superficial. Sota la superfície s'amaguen detalls de retocs i restauracions, així com dibuixos i pigments que han quedat ocults. Aquests detalls representen els "secrets" que Pascal Cotte va identificar i analitzar per oferir-nos un coneixement molt més profund d'una obra d'art complexa i misteriosa.
Fals color infraroig invers
Quan Pascal Cotte convertí la imatge en infraroig de la Mona Lisa a imatges amb colors visibles, creà diverses imatges emprant parts diferents de l'espectre lluminós visible.
En aquesta imatge, Cotte ha convertit la informació infraroja a tons blaus, en lloc dels rojos i taronges de la imatge anterior. Açò ens proporciona més informació sobre les zones profundes i obscures del quadre.
Aquesta imatge no va donar com a resultat cap descobriment, però va ser un aspecte més d'una investigació minuciosa i detallada, que contribuí a consolidar i desenvolupar els 25 "secrets" que Pascal Cotte acabà reunint.
Rèplica de la Mona Lisa
Ací tens la Mona Lisa amb l'aspecte actual, amb els seus colors i dimensions reals, tal com la va veure Pascal Cotte quan fotografià la Mona Lisa real al Museu del Louvre de París, França.
Pocs quadres són tan apreciats i estan tan protegits com la Mona Lisa. Conservada en una sala climatitzada darrere d'un vidre a prova de bales, només una minoria privilegiada tindrà alguna vegada l'oportunitat de veure-la de prop. Aquesta rèplica ens ofereix una oportunitat única de descobrir el que la part posterior de la pintura revela sobre la rica i tempestuosa història de la Mona Lisa.
Als punts on el tauler s'ha trencat, s'utilitzaren originalment dos clips de papallona per reparar-la. Hui en dia només queda el clip inferior, el moment i el motiu pel qual es va perdre el clip superior, de color beix, és un misteri.
Entre les inscripcions i les reparacions, fixa't en l'adreça "Au garde des Tableaux à Versailles... bureau du Directeur" ("al guardià de les pintures de Versalles... oficina del director"). Aquesta possiblement data de quan el rei Lluís XIV, propietari del quadre en aquell moment, el va traslladar del palau de Fontainebleau a la seua nova residència al palau de Versalles.
A la part superior esquerra es llegeix la paraula "Joconde", el nom francés de la Mona Lisa. A la part inferior dreta trobaràs el segell roig del Musée Royal ("Museu Reial"). La flor de lis és el símbol del rei francés, mentre que el número 316 indica la posició de la Mona Lisa en la col·lecció del museu.
Cap a la meitat del tauler pots entreveure el número 29. Aquest és el número de la Mona Lisa en la llista de pintures que es van traslladar de Versalles al Louvre. No obstant això, no es coneix la data ni el significat de la lletra "H".
El misteri de les pestanyes i les celles
Hui en dia, la Mona Lisa no té ni pestanyes ni celles. Leonardo da Vinci es va dedicar a crear pintures precises que reproduïren perfectament la naturalesa, per la qual cosa ens resulta difícil pensar que l'omissió siga intencionada.
La protagonista de la Mona Lisa es va depilar les celles? És una possibilitat, però això no explica per què no té pestanyes.
A banda de les imatges que Pascal Cotte va obtindre amb una càmera multiespectral de 240 megapíxels, va centrar una sèrie d'imatges únicament en la cara de la Mona Lisa que van revelar fins i tot els detalls més xicotets amb una definició increïble.
Pascal Cotte també va fotografiar el quadre Dama amb un ermini, a Cracòvia, Polonia, amb la mateixa càmera i, comparant minuciosament aquest quadre i la Mona Lisa va detectar que els pèls de les celles de la Mona Lisa eren similars. Açò és una prova irrefutable que Leonardo sí que va pintar-li celles a la Mona Lisa.
Què ha sigut de les pestanyes i les celles de la Mona Lisa?
En opinió de Pascal Cotte, hi ha tres possibilitats:
1. La pintura extremadament fina que va utilitzar per a les pestanyes i les celles, possiblement barrejada amb oli, s'ha fos amb l'emprimació.
2. L'oli i el seu pigment han esdevingut transparents amb el temps. Aquest procés també ha tingut lloc a altres punts del quadre, en particular a la columna dreta.
3. La pintura de les pestanyes ha desaparegut amb la neteja del vernís; la reducció de les estries dels ulls i la boca donen suport a aquesta teoria.
Vida i època de Leonardo da Vinci – 1452–1519
Finals del segle XIV
Comença la Renaixença italiana a la Toscana. Aquesta és una època de grans canvis i èxits culturals que marca la transició entre l'Edat Mitjana i l'Edat Moderna a Europa.
1452
Leonardo da Vinci és el fill il·legítim del notari de 25 anys Ser Piero i una llauradora anomenada Caterina, i va néixer un 15 d'abril al xicotet municipi d'Anchiano, als afores de Vinci. Neix a prop de la ciutat de Florència, centre de la Renaixença italiana, just quan aquesta està arribant al seu punt àlgid.
1453
Els turcs otomans capturen Constantinoble i posen fi a l'Imperi Bizantí, de més de mil anys d'antiguitat.
La Guerra dels Cent Anys entre Anglaterra i França s'apropa a la seua fi amb la reconquesta francesa de Bordeus.
1469
Leonardo es trasllada a Florència, on Lorenzo "el Magnífic" de Mèdici és el nou governant. Leonardo es converteix en aprenent de Verrochio, i el seu geni eclipsa ràpidament el del seu mestre.
Neix Niccolò di Bernardo dei Machiavelli: diplomàtic, filòsof polític, músic, poeta i dramaturg italià.
1472
Leonardo ingressa al Gremi de Sant Lluc, el gremi de pintors de Florència.
1472–78
Leonardo finalitza l'Anunciació, que actualment s'exhibeix a la Galeria dels Uffizi de Florència. Una segona versió del quadre, atribuïda també a Leonardo, s'exhibeix al Museu del Louvre, a París.
1475
Neix Miquel Àngel a Caprese, a prop d'Arezzo, a la Toscana. Es convertirà en l'archienemic de Leonardo.
William Caxton imprimeix el primer llibre en anglés.
1476
El tribunal florentí absol Leonardo i altres tres joves del càrrec de sodomia. No existeixen registres dels treballs o la situació de Leonardo des del moment de la seua absolució fins a 1478.
1481–82
Els monjos de San Donato a Scopeto li encarreguen a Leonardo el quadre L'Adoració dels reis mags, però poc després se'n va a Milà i no acaba la pintura. Leonardo escriu al duc Ludovico Sforza, governant de Milà, amb una descripció de les moltes i meravelloses coses que pot aconseguir en l'àmbit de l'enginyeria, i informa el duc de què també sap pintar.
1483
El prior Bartolomeo Scorlione i la Confraria encarreguen a Leonardo que pinte el que serà un dels seus quadres més famosos, La Verge de les roques, que actualment s'exhibeix al Museu del Louvre, a París.
Ricard III es converteix en rei d'Anglaterra.
1485
Els estudis de Leonardo s'amplien per abastar l'arquitectura, l'enginyeria militar i l'estratègia, el vol mecànic, les produccions teatrals i la música.
Enric Tudor derrota Ricard III i es converteix en Enric VII, posant fi a la Guerra de les Roses i iniciant la dinastia dels Tudor a Anglaterra.
1490
Leonardo acaba Dama amb ermini mentre està al servei de Ludovico Sforza, duc de Milà. Pintat amb pintura a l'oli sobre taula, la protagonista del retrat és Cecilia Gallerani, la jove amant del duc, que està embarassada del seu fill. La pintura a l'oli és relativament nova a Itàlia, ja que es va introduir la dècada de 1470.
1492
Leonardo acaba el model d'argila de la gran escultura del cavall de Ludovico Sforza i fa plans per fondre-la en bronze. El model d'argila s'utilitzarà més endavant en pràctiques de tir de l'exèrcit francés, que el destruirà.
Colom descobreix el "Nou Món".
Espanya fa fora els moros d'Europa després de 800 anys i expulsa els jueus.
1495–98
Leonardo pinta el Sant Sopar a Milà, al convent de Santa Maria delle Grazie.
1499
Lluís XII de França pren la ciutat de Milà i Leonardo l'abandona per tornar a Florència.
1501–04
Miquel Àngel esculpeix l'escultura del David.
1502
César Borgia contracta breument a Leonardo da Vinci com a arquitecte i enginyer militar.
Cristòfor Colom ix de Cadis, Espanya, per al seu quart i últim viatge cap al "Nou Món".
1503
Utilitzant la tècnica del "sfumato", Leonardo comença a treballar en la Mona Lisa, quadre que deixarà sense acabar. També comença a fer els esbossos per La batalla d'Anghiari.
1504
Leonardo rep el seu primer pagament mensual de quinze florins d'or per La batalla d'Anghiari. També se li va consultar a principis d'any sobre la millor ubicació del David de Miquel Àngel. El 9 de juliol, mor el pare de Leonardo, que va deixar deu fills i dos filles.
1506
Mentre està a Milà, les autoritats de la ciutat dictaminen que ha de completar La Verge de les roques en un termini de dos anys a canvi de 200 lliures.
El papa Juli II posa la primera pedra de la nova basílica de Sant Pere.
1508
Leonardo rep el segon i últim pagament de cent lliures per La Verge de les roques i presta tretze escuts al seu aprenent Salai per què complete el dot de la seua germana.
S'erigeix a Florència l'escultura del David de Miquel Àngel i comença el treball al sostre de la Capella Sixtina.
1513
Al saló plenari de Florència es construeix una tanca per protegir la inacabada Batalla d'Anghiari. A setembre, Leonardo abandona Milà amb Salai i torna a Florència.
1516
Leonardo accepta la invitació de Francesc I per traslladar-se a França.
Neix la reina Maria I d'Anglaterra.
1519
Després d'haver patit una apoplexia en 1517, Leonardo mor el 2 de maig de 1519 al castell de Clos Lucé, França. Es diu que Francesc I hi era al seu costat quan va morir, sostenint el seu cap als braços. Leonardo està soterrat a la capella de Saint-Hubert al castell d'Amboise.
Un relat multisensorial
La incorporació d'aromes és un gran complement a la nostra experiència immersiva Leonardo da Vinci: 500 anys de geni. Activar el sentit de l'olfacte estimula el cervell, genera noves connexions, desperta emocions i fa que l'experiència siga encara més memorable.
Aquesta olor transmet calidesa mitjançant una combinació de oudh, cedre, ambre i almesc càlid.
L'aroma que s'escampa per la galeria immersiva de Leonardo da Vinci: 500 anys de geni té notes de cap, de cor i de fons, que se succeeixen a ritmes diferents. Les notes cap són les primeres a aparéixer i es dissipen més ràpidament, les notes de cor, són més suaus i rodones, i les notes de fons perduren més temps, aporten profunditat i la seua empremta és més duradora.
Juntes, donen forma a la fragància i afegeixen altra dimensió al viatge multisensorial cap al Renaixement.
Notes de cap:
safrà, pomelo i elemi
Notes de cor:
fusta de cedre i oudh
Notes de fons:
ambre i almesc
Màquina voladora
Aquest és un dels dibuixos més coneguts de Leonardo sobre vol humà.
El pilot es col·loca mirant cap a baix, subjectat per una corretja. Col·loca els peus en uns estreps situats a la part posterior de la màquina i els mou per accionar els cables i les corrioles que fan batre les ales. Per a canviar de direcció, accionen les palanques que tenen al costat del cap.
El moviment de les ales és com el dels ocells, es dobleguen i flexionen quan s'apropen al cos de la màquina.
Ballesta gegant
Leonardo va descriure la grandària d'aquesta ballesta afirmant que té braços que s'estenen 42 longituds de braç, o uns 24 metres, amb cordes que abasten aquesta distància. Va muntada en un carro d'unes 2 longituds de brac d'ample i unes 40 longituds de braç de llarg. La representació de l'arquer al diagrama ajuda a imaginar les dimensions.
Per tensar la corda s'utilitza un mecanisme de caragol, com apareix a la part inferior dreta del diagrama. Les rodes del carro poden ajustar-se per crear una base més estable des de la que disparar.